El confinament i les segones oportunitats

El confinament evidentment ha estat difícil per molts motius però crec que també ha estat una bona oportunitat per a fer això que tant ens costa, aturar-nos. Fins que no ens han obligat no hem sigut capaços i tot i així, hem buscat mil excuses per a continuar en moviment.

Un dies després d’iniciar el confinament vaig decidir recollir sis preguntes que les respostes de les quals poguessin reflectir el resum del que ha representat a nivell personal aquest tancament per a les persones, després les vaig enviar a una gran part dels meus amics, amigues, companys i companyes perquè m’expliquessin la seva experiència. 

Em va sorprendre que de la majoria de respostes es desprenia que hem estat més feliços de l’habitual. Contràriament al que es pensava les relacions amb els de l’entorn, i especialment amb les parelles, han sigut prou bones, potser perquè han pogut dedicar temps a cuidar la relació i perquè en general no anaven tant estressats amb les demandes quotidianes habituals del dia a dia. També van millorar els comportaments dels més petits de la casa, segurament perquè els seus pares van poder estar més per a ells.

Les respostes dels “workcaholics” que van fer teletreball també han estat inesperades, a la pregunta què farien de diferent si poguessin tornar al minut un del confinament alguns responen no treballar tant durant aquest ja que tenir més temps lliure els ha anat molt bé.

Una altra pregunta va ser que què havien descobert de si mateixos durant el confinament, la majoria de respostes denoten sorpreses positives, fortaleses que pensaven que no tenien, adaptabilitat, resiliència, paciència, optimisme, estabilitat emocional però també vulnerabilitat. Una persona en concret va respondre amb sinceritat que li entristia haver pogut comprovar que és més mandrosa del que ja s’imaginava.

Algunes persones no han pogut dedicar tant de temps a ajudar als seus familiars, amb els que no convivien, i en part s’han sentit alliberats d’aquesta càrrega sense sentir que eren egoistes, a canvi, s’han pogut cuidar més a si mateixos sense remordiments.

La culpabilitat apareix sovint en les respostes, o la manca d’ella, perquè aquest confinament justament ha permès a les persones fer res sense que aquesta inacció anés acompanyada de culpa.

L’evasió també ha estat un concepte recurrent en les respostes, el que ha confirmat que sovint necessitem fer coses per evadir-nos, per no pensar tant en el que ens angoixa, quan de vegades pensar-hi potser ens podria allunyar d’aquesta por, és freqüent imaginar-ho tot pitjor del que després resulta ser.

Les persones han trobat a faltar tocar, ser abraçats, mirar als ulls, escoltar en directe, experimentar la natura més que no pas anar a fer cerveses a una terrassa. Molts poques persones han expressat malestar amb la gestió del confinament però qui ho ha fet ha estat molt contundent i explica haver sentit molta angoixa per la manipulació a la que s’ha sentit sotmesa.

A continuació copio literalment algunes de les frases més destacades; “he pogut llegir prenent el sol prop de la finestra”, “ara sé que puc prescindir de moltes coses materials”, “he dedicat temps a la introspecció”, “estar lluny dels meus familiars m’ha fet adonar que els puc mostrar més afecte”, “me n’he adonat que no valorava moltes coses, principalment la família”, “he estat conscient que tenia la ment desordenada, potser per falta de motivació”, “el cor no enganya i ens deia a tots que anàvem malament”, “he meditat i he après a fer mirades des del cor”, “He recuperat l’equilibri amb la meva parella”, “he après que tinc a casa quasi tot el que necessito”…

Per a alguns, aquest confinament ha significat un duel entre el FER i el SER, el pensament “he de fer” és molt recurrent i predominant, fer, produir, acomplir són verbs que dominen la nostra vida, quan érem petits eren missatges que ens transmetien els nostres pares i professors i d’adults es van convertir en la veu de la nostra consciència, tot i que per a uns més que per a altres.

Moltes de les coses que fem en ajuden a alimentar i fer créixer al SER, són des del meu punt de vista aconsellables, però hi ha accions o comportaments habituals que ens obliguem a fer i que no sempre parem a reflexionar si realment ens aporten beneficis o alegries, i no parlo d’anar a treballar que ja sabem tots que això ens agradi o no, s’ha de fer.

Sovint FEM per ocupar el temps, tenim por de perdre’l i d’avorrir-nos, però aquest FER continu fa que no tinguem temps extra per reflexionar sobre nosaltres o sobre les coses que ens passen en el nostre dia a dia. Aquesta reflexió ens pot fer més capaços d’aprendre a viure millor i perquè no, també de fer d’aquest món un lloc millor per a viure.

Posaré un exemple, si cada dia discutim amb la mateixa persona per les mateixes coses i després no tenim temps per a reflexionar sobre què és exactament el que ens fa enfadar, continuarem discutint sense sentit. És fonamental saber si el que ens molesta té a veure amb l’altra persona o bé, té a veure amb alguna part nostre que no coneixem bé. Una pregunta que estaria bé fer-nos a nosaltres mateixos quan tenim un conflicte amb algú és la següent; Vols aprendre d’això o simplement vols tenir raó? 

En el nostre dia a dia entrem en conflictes molts cops, alguns dels quals tenen el poder de fer trontollar els nostres ciments, si no intentem esbrinar el perquè continuarem entrant en aquest bosc fosc sense sortida. Per a poder fer aquestes reflexions, que ens ensenyaran coses de nosaltres mateixos que desconeixíem, necessitem temps extra, tenir la ment calmada i a poder ser, poc soroll extern, només així podrem observar la situació des de la distància, sense que la nostra vessant més emocional ens incapaciti per a ser objectius sobre tot el que ens envolta i acabem per a personalitzar-ho tot.

Potser el confinament ens ha donat una segona oportunitat per a fer canvis a la nostra vida, potser ens ha donat temps per a pensar si les nostres rutines diàries, les nostres dinàmiques socials, i/o els objectius i somnis que perseguíem ens faran ser més feliços a la llarga i compensaran tots els maldecaps que ens produeixen mentrestant, perquè si no és així, potser val la pena repensar-los.

Pel que fa a la meva experiència personal, durant aquesta aturada general he pogut posar en pràctica això que sempre predico i que no sempre culmino, deixar de moure’m com un pollastre sense cap, és ben sabut que “a cal ferrer, ganivet de fusta”. Vaig començar el confinament molt activa, com a exemple, l’elaboració d’aquesta enquesta, però el vaig acabar mirant estones llargues el vol de les orenetes en el cel, experiència preciosa, per cert. Aquesta inactivitat però, va donar pas a la procrastinació en la redacció d’aquest article i la consegüent recança que m’ha acompanyat durant les últimes setmanes del confinament.. no és gens fàcil escapar del FER.

Resumint, és complicat deixar de FER, com també ho és modificar el SER, canviar valors, principis i prejudicis és força complex però de tant en tant aniria bé revisar-los i posar-los al dia encara que només sigui amb l’objectiu de viure més tranquils. Si trobem un SER que ens fa estar més bé, més còmodes, potser no necessitarem tant del  FER.

 

THE END (per fi….)

Comentari

Els comentaris estan tancats.

© Marta Bertran todos los derechos reservados - Indianwebs