Autoestima o Autoacceptació?

Suposo que si us explico que l’autoestima no sempre és la solució a tots els conflictes psicològics, si us dic que de fet pot ser la causa, no us ho creureu, oi?
Estem acostumats a escoltar que hem de tenir una gran autoestima per ser feliços, però actualment, estudis estan demostrant que el beneficis per pretendre tenir aquesta alta
autoestima, son dubtosos.

Potser al final només es tracta d’un problema de llenguatge, el que realment és important, és ser amable amb nosaltres mateixos, com anomenis a aquest fet, ja sigui autoestima,
autoacceptació o autocompassió, no és rellevant, tot i això anem a intentar diferenciar-ho tenint en compte com estem utilitzant aquests conceptes actualment.

Alguns autors, com Albert Ellis, consideren que l’autoestima implica una autoavaluació o puntuació en una escala de valor que s’origina a partir dels nostres èxits o fracassos i les
opinions sobre nosaltres, suposades o reals, que tenen els altres. Això pot comportar una font de trastorns, pot conduir tant a una sobrevaloració insostenible com a una desvaloració perillosa davant de fracassos i rebuigs que pot comportar depressió i ansietat. Ell prefereix utilitzar el terme “Autoacceptació”.

El psicòleg Mark Leary, investigador de la universitat de Duke, apunta al narcisisme com un aspecte negatiu de l’autoestima i en el seu lloc, defensa l’autocompassió.

La investigadora Kristin Neff creu que el malestar que podem patir es deu a la tendència generalitzada a voler sentir-nos especials per damunt de la mitjana, cosa impossible ja que sempre hi ha algú més guapo, més Intel.ligent o amb més èxit social. Avantposar el voler tenir una autoimatge positiva pot derivar en una distorsió de la realitat amb la finalitat de sortir vencedors o vencedores, però no podem créixer com a persones si no reconeixem les nostres debilitats i l’autoestima pot negar aquesta fragilitat, sovint.

I en aquesta línia, el famós blogger Mark Manson en el seu llibre “The Subtle Art of not Giving a F*ck” opina que la veritable mesura del valor propi no es basa en com ens percebem respecte a les nostres experiències positives, sinó com ens sentim en relació a les experiències negatives. La persona que de veritat posseeix una gran autoestima és capaç d’analitzar les parts negatives del seu caràcter amb sinceritat i després treballar per millorar.

I seguint també aquest exemple, un apropament més lògic, realista i beneficiós, seria aconseguir una acceptació incondicional del jo. La solució seria deixar de jutjar-nos,
d’autoavaluar-nos i d’etiquetar-nos com a bons o dolents i auto-acceptar-nos. Tractar-nos amb amabilitat, carinyo i compassió, igual que ens mostraríem cap a un bon amic al que estimem. Evidentment reivindico un creixement i millora personal però que en aquest intent, es persegueixin valors que no estan tant de moda, com el de ser més empàtics, per exemple, amb els altres, i sobretot amb nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

© Marta Bertran todos los derechos reservados - Indianwebs