Orgull i prejudici o Tinder?

De vegades, t’ha de desagradar algú al principi perquè l’acabis estimant de debò.

Marta Bertran

Dubto que hi hagi més referències en el món del cinema o de la literatura que d’aquesta obra clàssica de la Jane Austen. “Pride and Prejudice” va ser una obra moderna per a l’època, tenint en compte les tradicions masclistes que imperaven al 1812. Per qui no en sàpiga res d’aquesta història, al principi de la novel.la, la protagonista (l’Elisabeth Bennet) no es deixa enlluernar per l’opulència, riquesa i la imponent presència del Sr. Darcy, sinó que espera poder conèixer i casar-se amb un home amb valors i principis. Per la seva part, el Sr. Darcy tot i el rebuig que sent per la humil i esperpèntica família de l’Elisabeth, s’acaba enamorant d’ella perquè és una dona diferent, rebel i íntegra, malgrat que al principi trobi la seva bellesa simplement “acceptable”.

Gràcies a que d’entrada es detesten, el dos protagonistes van descobrint molt a poc a poc que res era el que semblava i que realment s’agraden moltíssim perquè en el fons són molt similars, orgullosos i amb molts prejudicis. Les diferents trobades al llarg de l’obra els van apropant d’una manera subtil i elegant, com només aquesta escriptora es capaç de descriure, fins que al final com era previsible, es confessen amor incondicional.

Per què ha tingut tant d’èxit aquesta història i continua estant tan vigent? Potser perquè el camí per arribar a l’amor, quan és lent i complex crea més oportunitats per viure escenes romàntiques abans que ens desperti el tan temut desenllaç final, el compromís/relació, a partir d’aquest clímax es suposa que tot el que ens diverteix començarà a desaparèixer; excitació, passió, incertesa… però almenys, durant aquest llarg trajecte, als protagonistes els ha donat temps de generar autèntics sentiments l’un per l’altre. L’amor a primera vista (Crush) pot ser un bon inici però està clar que està sobrevalorat, segons la meva opinió les relacions han de tenir una història abans de ser relacions.

Si pareu atenció veureu que totes les pel·lícules o novel·les que es basen en això, és a dir, escenificant diverses trobades dels protagonistes en contextos diferents, mostrant sentiments contradictoris, amb un cert rebuig de l’un per l’altre al principi i sobretot, que s’allarguen en el temps, acaben tenint molt d’èxit, el cinema permet això, viure una llarga història d’amor en poc més d’una hora i mitja. Ens agrada la idea d’enamorar-nos molt a poc a poc perquè entenem que és l’opció més segura i a la vegada més romàntica però a la vida real els nostres instints volen que tot vagi ràpid, necessitem la recompensa immediata “immediatament”. Quan sents que vols estar amb algú no et dius a tu mateix/a: “vaig a esperar dues setmanes per trucar-la/lo perquè no vull anar ràpid, així ens haurem trobat més a faltar i haurem destinat més temps als nostres propis projectes personals, el que farà que puguem ser més interessants l’un per l’altre, etc.. ”, no, el que fem és quedar el més aviat possible, no sigui que demà se’ns hagi passat la necessitat…

Vivim en la cultura del “ara mateix”, ho volem tot ràpid i potser aquest podria ser un dels motius pels quals fracassen tantes relacions. Erich Fromm a “L’art d’estimar” considerava que estimar es tractava d’una decisió, com una feina que un s’havia de proposar fer dia rere dia. Per a ell era tant fàcil com trobar una persona i decidir estimar-la. Amb el context actual s’ha demostrat que la teoria del Sr. Fromm no funcionaria, la gran quantitat de xarxes per a trobar parella ofereixen molta oferta, tanta que pots anar canviant de parella fàcilment, si la primera no et convens penses que segur que pots trobar “alguna cosa millor” i segueixes jugant a aquest joc fins que es coverteix en una pràctica sense fi, perquè? Doncs perquè la ment, a mida que anem repetint comportaments amb resultats satisfactoris, segrega unes substàcies químiques que creen mecanismes addictius i t’enganxen a aquesta dinàmica. En aquest context de cites acabes pensant que sempre es pot trobar a algú que et faci sentir més i més ràpid. Només la prèvia existència de sentiments et pot fer romandre en una relació malgrat la persona que tens al costat no compleixi totes les caselles de la teva checklist, però aquests sentiments són poc probables que existeixin ja que les dues persones s’acaben de conèixer de manera quasi aleatòria per internet.

La xarxa per trobar parella “Tinder”, és un exemple de com aquests tipus d’aplicacions aconsegueixen que els/les usuaris/es es comportin com si fossin ratolins en un experiment de condicionament operant, només que enlloc d’apretar la palanqueta per rebre la boleta de formatge, els humans desplacen a la persona candidata cap a la dreta de la pantalla en cas de voler fer un “match” amb ella, o és cap a l’esquerra?

Estic quasi segura que moltes persones, sense ser conscients dels motius, ja no podran tornar a tenir una relació llarga i compromesa mai més, no seran capaces de passar per alt les coses que no li agraden de l’altra persona i tampoc podran valorar-ne les qualitats, perquè res és comparable a sentir aquest desassossec quan saps que vas a trobar-te amb algú per primera vegada, aquest algú que et mirarà com si fossis un ser diví perquè encara no ha descobert les teves inseguretats, el teus traumes i les teves pors, i després de la quarta cita, quan arribi el final, amb una mica de sort et recordarà sempre com aquell personatge bidimensional de la fotografia, sense profunditat però sobretot sense defectes.

Estic segura que hi haurà moltes excepcions però m’atreveixo a dir que l’amor, tal com l’hem conegut fins ara, està a punt d’extingir-se.

 

“oh Jake,” Va dir la Brett, “Ens haguéssim pogut divertir tant junts…”
“Si, ” vaig dir jo, “Oi que és agradable imaginar-s’ho ? ”

últim diàleg de “The sun also rises”, d’ Ernest Hemingway

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

© Marta Bertran todos los derechos reservados - Indianwebs