Estem fets realment per a viure en parella? La monogàmia social és un fenomen natural en nosaltres? la sexual ja hem comprovat que no.
Que sapiguem, els homes i les dones des de sempre s’han aparellat amb altres éssers humans per tal de compartir la vida junts. Formar una família seria el motiu més coherent, justificat i el que explica la biologia evolutiva perquè només així es perpetua l’espècie. Avui en dia però, les famílies ja no són com abans, les tècniques de reproducció assistida faciliten que puguem crear models familiars de molts colors incloent el format monoparental, i per altra banda, cada cop hi ha més parelles que decideixen no tenir descendència.
Així doncs, quins altres motius més mundans s’amaguen al darrere d’aquesta “obsessió” per aparellar-se?
Alguns parlen de l’amor en els termes següents: còctel químic perible, plasmació de la necessitat humana de transcendir, possibilitat de sexe segur i freqüent, antídot per al buit existencial, mecanisme d’evasió, institució necessària d’equilibri social, símbol d’èxit o simplement necessitat urgent d’estimar i ser estimats, valgui la redundància. I per cert, a l’aguait amb aquesta necessitat perquè serà inversament proporcional al filtre que posarem a l’hora de triar al contrincant.
Cadascú pot fer el que vulgui amb la seva vida sentimental i si es decideix triar una relació amb la que patiran in eternum no és problema de ningú més que de la parella, el dilema sorgeix quan es mantenen aquestes situacions per por a les alternatives.
El que pot arribar a sorprendre més és que per a molts, no sembla importar massa qui és la persona amb la que es decideix compartir la única vida que tindrem mai, qualsevol cosa abans de viure-la en solitari. Moltes relacions inadequades es justifiquen per allò de què l’amor no es tria, i que si t’agrada o estimes a algú has d’intentar estar amb aquesta persona, sense importar si es comparteixen valors, per exemple. En moments de molta necessitat o ets molt conscient de la teva feblesa o pots acabar per trobar atractiu a Jack l’esbudellador, o a la seva versió femenina.
L’aparellament només té sentit si el camí que resulta de la unió és millor que si es fes per separat, la resta són necessitats derivades principalment de no suportar estar sol/a i per tant de la por. Hi ha persones que tenen por a la llibertat, a decidir on aniran de vacances o què faran el proper diumenge si no tenen una parella amb qui compartir aquestes activitats, en canvi no sembla que els atemoreixi tant la manca de reciprocitat, viure la vida que vol l’altre o deixar de banda els desitjos propis.
L’altre aspecte amb el que s’acostuma a justificar una mala relació és la Dependència Emocional, entesa com la creença que la nostra felicitat està supeditada en exclusiva a una persona. No és fàcil sortir d’aquest parany i de vegades es necessita ajuda psicològica però és del tot imprescindible per tornar a prendre les regnes de la nostra vida. A més, aquesta dependència està associada a una baixa “autoestima” la qual no es mourà del seu lloc mentre mantinguem relacions tòxiques que no ens deixin ser nosaltres mateixos.
Per tant la solució és… no, no hi ha solució, simplement alternatives a una vida acompanyat/da però infeliç. Fins que aparegui un bon/a company/a de viatge, aprèn a estar solter/a, a gaudir d’aquest estat, a conèixer-te i agradar-te o en el pitjor dels casos, a acceptar-te, deixa de sentir vergonya per no tenir parella, atreveix-te a marxar de viatge sol/a, (els anglesos no utilitzen aquest adjectiu tant depriment, sino que fan servir el “by myself” o “on my own” que tenen una traducció molt més agradable i funcional), i tot el que descobreixis ho compartiràs amb la persona més important de la teva vida, TU.
Ja ho deia Schopenhauer: “La soledat és el patrimoni de les ànimes extraordinàries”