Psicòlegs, terapeutes i altres espècies sanadores…
“A therapist has to practice being fully present and has to cultivate
the energy of compassion in order to be helpful.”
—T H I C H NH AT HA N H
La pràctica del Mindfulness té el seu origen en el Budisme, al que se li atribueix la forma de religió però que també és una filosofia, una forma de vida que pot abraçar a persones de totes les creences, religions i cultures
La figura de Buda és sinònim de “enlluernat”, segons sembla, ell considerava que per desfer-se de tot patiment, eix central en què es basen les quatre veritats nobles del budisme, havíem de convertir-nos en savis i per arribar-hi era imprescindible iniciar un pelegrinatge que ens hauria de portar inequívocament al despertar més absolut (awareness & elightenment).
La teràpia que es basa en el Mindfulness (Mindful Therapy) recull aquesta idea original i la intenta aplicar en un món molt diferent al que emmarcava la vida de Buda d’ara fa més de 2.500 anys. Avui estem rodejats de tants estímuls que és difícil enfocar-nos en el que realment importa i ens fa feliços
Davant aquesta complexitat quotidiana, la figura d’un guia, espiritual o no, es fa cada cop més necessària, és molt fàcil auto-enganyar-nos per tant un no sempre pot fer el camí sol.
Aquests guies prenen diferents noms, el Psicòleg és òbviament el més modern i científic però la ciència justament no sempre és suficient. En altres temps o cultures els terapeutes s’anomenaven Guru, Shaman, Bodhissatva o simplement Healers, aquest últim significa “sanador” en anglès, potser és el nom més complert perquè implica treballar altres aspectes importants per l’ésser humà, com la nutrició o les dolències físiques que sovint estan tant unides a les psíquiques.
Però què ens porta a algunes persones a voler “sanar” els altres? Hi ha un punt de voler sentir-nos com deus? Una gran dosi de narcisisme? Ens creiem més intel.ligents que la resta? O simplement volem sanar-nos a nosaltres mateixos? per mi treballar com a terapeuta em permet treure importància al meus propis problemes, sóc humana i en tinc com tothom però quan estic a la consulta jo no sóc el centre de la meva atenció, no sóc important, només em preocupa que el pacient millori o pugui sentir que pateix menys.
Els terapeutes que se suposa que són tan bons que des de fora sembla que els hi és molt fàcil fer la seva feina, a la llarga tindran uns resultats qüestionables. Es fàcil deixar-nos endur per aquest desig de ser infal.libles, acabem auto-observant-nos massa i quan ens parlem les persones que tenim al davant ja estem interpretant el que ens diuen per trobar una solució ràpida que ens confirmi que continuem sent molt bons, alimentant el nostre propi Ego. En el transcurs de la nostra professió és molt fàcil caure en l’error d’oblidar que l’empatia i l’escolta activa són les eines més poderoses de les quals disposem.
Esta bé que els psicòlegs ens avancem una mica als pacients però la única cosa que ens pot garantir part de l’èxit és recórrer aquest camí de la saviesa al mateix nivell que la persona a la que estem acompanyant, és impossible entendre l’esforç de l’altre si no experimentem el propi, i sovint són els propis pacients els que ens sanen a nosaltres, perquè ens obliguen a esta tant atents al seu discurs que acabem per ser més conscients del nostre, és un entrenament diari en Mindfulness.
El psicòleg humanista Carl R. Rogers va desenvolupar la teràpia centrada en el client, per a ell les tècniques psicològiques no eren les que curaven, només la relació entre terapeuta i pacient tenia el poder de sanar. L’empatia, l’acceptació incondicional de l’altre i l’autenticitat del propi terapeuta eren els únics requisits que podien garantir l’èxit i aquests conceptes també són necessaris en la teràpia basada en el Mindfulness, per això em considero per damunt de tot una psicòloga Humanista.
Al meu parer, el Mindfulness es pot resumir com una forma de mirar la vida diferent a com hi hem estat acostumats des de sempre, acollir-nos a aquesta filosofia ens ajuda a distorsionar la realitat el menys possible, a observar-la i observar-nos sense fer cas del que portem dins la motxilla. Aquesta motxilla simbolitza la càrrega que sovint ha estat emplenada pels altres o per les nostres experiències massa prematures amb els altres.
No sempre tenim el recipient adequat per fer encabir el que ens passa i per això aprenem tant a poc a poc, primer hem d’estar preparats per aprendre i després aprenem. El mateix Carl. R. Rogers deia que el veritable home educat és el que ha aprés a aprendre.
Hi ha trastorns greus que necessiten medicació, teràpies molt intervencionistes i segurament també psicòlegs molt especialitzats però l’ansietat està sovint provocada per la manera que tenim d’observar el que ens passa, no pel que ens passa en si, potser retornar als sentits, i aprendre a mirar la realitat com si fos el primer cop, sense condicionants, també pot ajudar en aquests casos, i qui sap, potser aquest segon cop ho veurem tot millor.