Soledad en temps de coronavirus

“Tota la infelicitat humana es deu a un sol fet; no saber romandre en repòs en una habitació” (Blaise Pascal)

Qualsevol dels altres articles que teniu al meu blog serviria en aquest cas, d’això es pot desprendre que m’agrada la soledat i que acostumo a utilitzar-la i a fer apologia d’ella, de fet, l’aconsello ferventment, però entenc que és diferent quan es tracta d’una elecció personal o bé com és el cas, quan et ve imposada.

Aquest estat d’alarma està fent descobrir a moltes persones mesures imaginatives per passar l’estona. Quan vam sospitar que hauríem de romandre a casa molts dies, deu minuts després ja teníem a totes les xarxes socials deu mil activitats, aplicacions i links que ens aportaven alternatives virtuals per continuar sent hiperactius i per seguir exercint els músculs. Per no parlar de la gran oferta de plataformes de cinema i sèries que ja teníem prèviament. Tot això respon segurament al pànic que tenim d’estar sols amb nosaltres mateixos i recordem que no podem aprendre d’una situació si li donem l’esquena o en fugim d’ella.

La idea principal d’aquest article no és criticar aquestes activitats d’entreteniment, és necessari fer esport, per exemple, com també ho és distreure’s de tant en quan, jo mateixa estic aprofitant per veure moltes pel.lícules que tenia pendents, el problema és quan sento comentaris de persones properes que em diuen que si no fos per tota aquesta oferta, es tornarien boixes, el que em fa pensar que l’ésser humà evoluciona poc a poc cap a un estat vulnerable on cada cop és més dependent de l’ús de la tecnologia i de l’entreteniment per a sentir-se satisfet o feliç.

La manca d’amor extern és potser la part més amarga de la soledat, els que esteu passant aquest confinament amb la condició de solters imagino que us sentiu més sols que mai i és possible que davant vostre us aparegui amb llums de neó la pregunta que no sempre ens volem fer, com he acabat en aquesta situació? I jo n’afegeixo una altra, per què a algunes persones els costa tant estimar i/o ser estimades?. Està clar que el confinament no facilitarà massa això de trobar parella però potser ajudarà a entendre que també es pot gaudir de la vida molt dignament en solitari,  si més no ens obligarà a aprendre a dedicar-nos temps a nosaltres i no als altres. I qui sap si aquesta reclusió també servirà per tornar més preparats i amb més embranzida al món de les relacions un cop aquest estat d’inanició conclogui.

Totes aquestes reflexions em fan pensar que els autèntics supervivents d’aquesta crisi seran aquells que hauran aprés a estar en repòs llargues estones sense necessitat de cap estímul extern. 

El que us proposo en aquesta ocasió és auto-observar-nos una mica més del compte aquests dies de confinament, ara tenim temps i estem en un terreny experimental que podríem aprofitar per identificar alguns dels nostres  comportaments propers a aquesta “bogeria” tant temuda. No ho proposo amb cap finalitat clínica o de diagnosi, simplement per continuar en el camí aquest de l’auto-coneixement que no sempre ens agrada trepitjar per no haver de descobrir coses nostres que no ens agraden. Justament ara és el moment per lidiar amb les nostres ombres perquè només en moments de crisi aflora tot allò que ha estat ocult o tapat, conscient o inconscientment.

Jo per exemple tinc un termòmetre personal per mesurar el risc de soledat patològica, i és quan comento a twitter el tuit d’algun personatge mediàtic com si es tractés d’un amic proper, primer per esperar resposta, i en segon lloc, l’eufòria que em provoca si arriba. Quan sento això sé que he de tornar a connectar-me amb el meu mon més real i proper.

Espero que us hagi pogut aportar alguna cosa nova en aquests temps de coronavirus, sempre hem dit que ens falta temps per fer tot allò que voldríem fer, doncs bé, ara en tenim, ara ja no hi ha excuses, aprofitem també per alentir les nostres vides i relativitzar els nostres problemes, possiblement no tornarem a tenir una oportunitat com aquesta, o això espero, i si volem ser solidaris, a part de no sortir de casa per no posar en perill la vida d’algú altre, truquem a aquelles persones que sabem que poden necessitar el nostre caliu

I ja per últim, trobo del tot aconsellable seguir aquests bons consells del mestre Goethe:

 “..Tots els dies hauríem d’escoltar una mica de música, llegir una bona poesia, contemplar un quadre bell i si és possible, dir algunes paraules assenyades…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

© Marta Bertran todos los derechos reservados - Indianwebs