Controlar la ira amb Mindfulness.

L’ésser humà, i la resta d’animals, estem sotmesos a condicionaments que s’han anat programant des de la nostra infantessa, alguns d’ells ens fan tenir comportaments que no sempre entenem o que no ens agraden.

L’estudi del Condicionament sorgeix del treball de finals del segle XIX del psicòleg Ivan Petróvitx Pàvlov qui va descobrir que els gossos eren capaços d’anticipar l’administració de menjar quan s’associava aquest amb un estímul suposadament neutre, per exemple, el so d’una campaneta, doncs bé, nosaltres, els humans també podem reaccionar davant d’estímuls i no ser-ne sempre conscients, la diferència és que el nostre condicionament és molt més complex, per a nosaltres el so de la campaneta equivaldria a la interpretació que fem del que ens està passant, i com totes les interpretacions, van carregades de judicis i suposicions mancats d’objectivitat.

Les reaccions posteriors a les interpretacions són diverses i regeixen la major part de les nostres actuacions en la vida quotidiana. Com explica el psicòleg Vicente Simón al seu llibre “Iniciación al Mindfulness”, a cada pas de la seqüència condicionada existeix la possibilitat de detenir la rutina i fer lloc a una resposta creativa, el que vol dir que amb una mica d’entrenament, podem aturar el nostre pilot automàtic.

La solució a aquesta “manca de control” topa amb un dels problemes més importants i més bàsics que tenim les persones i és que no ens coneixem tant bé com ens pensem. Per conèixer-nos és necessari que comencem a desenvolupar el nostre propi rol de “l’observador”, és a dir una espècie d’ens que contempla des de la distància com respon la nostra ment a les situacions que ens esdevenen.

Per adquirir un bon hàbit observador, és molt important que no jutgem el que sentim, de fet nosaltres no som responsables del què sentim, només ho som de cóm actuem, les emocions no són bones o dolentes, simplement són, i el que ens diferencia com a persones és el què decidim fer amb aquestes emocions.

Podem practicar la postura de l’observador en totes les situacions de la nostra vida, ens farà conscients del què estem sentint en cada moment, de les interpretacions que en fem i també recordarem altres situacions en les que vàrem tenir un comportament poc saludable davant el mateix estímul. Es tracta, en resum, de poder trencar la seqüenciació de la que parlava al principi i decidir lliurement el desenllaç de la situació.

La ira és una emoció aparentment negativa que irromp amb força a la nostra vida i que sembla difícil de controlar. Identificar la interpretació davant la qual se’ns desperta la ira és el punt clau, per exemple, quan algú no ens tracta com voldríem pensem que és una mala persona i que sota cap circumstància ens hauria de tractar malament. Podem observar el pensament i ser conscients de la interpretació però no cal obeir-la, és el moment de posar en dubte tot el que ens passi pel cap, i en aquest cas en concret acceptar que ningú està obligat a ser amable amb nosaltres.

Si som capaços d’alentir la seqüenciació, no fer cas de la campaneta, aturar la reacció automàtica i tenir-ne una altra de més adaptativa i funcional, estarem lluny de demostrar ira i els consegüents comportaments micro-violents, millorarà així el concepte que tenim de nosaltres mateixos i també la nostra manera de relacionar-nos amb la resta del món.

No estic justificant cap mal comportament vers nosaltres, ni dic que haguem d’acceptar situacions en les que no ens sentim còmodes, al contrari, podem decidir allunyar-nos de les persones que no ens tracten com pensem que ens mereixem però amb la calma, decidint des de la llibertat, no des de una reacció emocional plena d’ira, el comportament dels altres no ha de condicionar el nostre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

© Marta Bertran todos los derechos reservados - Indianwebs