Estimar incondicionalment amb Mindfulness

Per a la Marina (Barcelona, 10 de març de 1938 – 27 d’agost de 2014)

No vaig felicitar l’últim aniversari a la meva mare, evidentment jo no sabia que aquell 10 de març de 2014 anava a ser l’últim, va morir uns mesos després. No la vaig felicitar perquè estava enfadada amb ella, com de costum, era una persona molt complicada, s’havia separat del meu pare quan jo tenia set anys i després de moltes relacions sentimentals fallides vivia sola i s’havia convertit en una persona molt dependent de mi, en tots els aspectes.  Jo sentia la seva existència com una càrrega massa pesada, fins al punt que ja no em compadia ni empatitzava amb ella. Per mi era més fàcil i còmode culpar-la per tot el dolor del passat  i el meu malestar existencial actual que estimar-la i admetre que no em sentia capaç d’afrontar tanta responsabilitat.

Un parell d’anys després de la seva mort, vaig descobrir, massa tard, que si l’hagués intentat estimar d’una manera més incondicional, les dues hauríem pogut ser més felices, la nostra relació hagués acabat sent bona i jo no hagués sentit tanta culpa quan va marxar. Amb el temps, i amb molt de treball al darrere, vaig perdonar-la  per tots els errors del passat, però sobretot em vaig perdonar a mi mateixa per haver estat tant cega.

Nosaltres hem tingut més oportunitats que els nostres pares per aprendre allò de què potser no s’ha d’estimar “molt” sinó saber estimar “bé”, ara som més conscients que hem de ser madurs i intel.ligents emocionals, dediquem una part del nostre dia a dia, o almenys ho hauríem de fer,  a reflexionar sobre si el que necessitem nosaltres entra en conflicte amb les necessitats dels que ens envolten, no sempre ens en sortim però la teoria la sabem.

Sé que és difícil estimar quan un/una pensa que l’estant tractant malament, sempre hi ha l’opció de deixar la relació però també existeix la possibilitat que estiguem fent interpretacions o judicis erronis del que ens està passant. Us posaré un exemple molt clar i actual, imagineu que la vostra parella ha pres una decisió que considereu molt egoista i que per tant, com si d’una guerra es tractés, vosaltres passeu a contraatacar amb algun tipus de comportament venjatiu que només portarà més problemes, menys comunicació i finalment us convertireu en enemics. Aquests tipus de relacions són el que de vegades anomenem relacions de parella o relacions d’amor romàntic.

Doncs bé, l’amor ha de ser una altra cosa i em refereixo a qualsevol tipus d’amor, no només romàntic, les persones vivim amb por de ser ferits per aquells a qui estimem i esperem rebre d’ells/elles allò que creiem que ens farà feliços però potser, no hi dediquem tant de temps a descobrir les mancances i conflictes que amaguen els comportaments que no ens agraden dels nostres éssers estimats.

Acostumem, per tant, a culpar a la nostra parella de no ser feliços, com també ho vàrem fer un dia amb els nostres pares perquè és més fàcil culpar als altres de les nostres frustracions i patiments, que fer-nos-en totalment responsables. Quan nosaltres no som capaços de ser el nostre propi centre d’atenció, exigim ser-ho als altres, els demanem que ens tinguin en compte, que ens entenguin, que ens respectin fins que s’acaba convertint en un llistat de desitjos insaciable.

En les relacions també passa que no parem d’interpretar el present tal com pensem que ha de ser. Si segons la nostra perspectiva l’altre/a no actua com ho ha de fer, no ens sentim estimats i creiem que el que vivim no és correcte, quan en realitat oblidem que aquesta interpretació es basa en una experiència pròpia, limitada i esbiaixada. El resultat final és que aquesta boira que rodeja els nostres pensaments egoics ens impedeix observar a l’altre/a amb una mirada objectiva, honesta i comprensiva i ens fa incapaços d’estimar-los/les pel que són sinó per com d’importants o feliços ens fan sentir.

Potser seria més sa intentar endinsar-nos en les relacions vivint-les en el present, evitant jutjar-les en base a les nostres experiències del passat o evitant sentir por del mal que ens puguin fer en el futur, és l’única manera de gaudir d’elles.

La meva mare tenia molts defectes, però també tenia moltes virtuts com a ésser humà, mai la vaig mirar des d’aquest angle. Amb els anys i sense ser-hi present, em va ensenyar dues coses molt importants, la primera és a no posar-me límits en la vida, crec fèrriament que podem aconseguir tot allò que ens proposem, i la segona, que els éssers més imperfectes poden ser sovint també els més meravellosos. Mai li vaig donar les gràcies per ensenyar-me tantes coses, aprofito ara per fe-ho, gràcies mama, et trobo molt a faltar…