Estimar incondicionalment amb Mindfulness

Per la Marina (Barcelona, 10 de març de 1938 – 27 d’agost de 2014)

 

No vaig felicitar l’últim aniversari a la meva mare, evidentment jo no sabia que aquell 10 de març de 2014 anava a ser l’últim, va morir uns mesos després.
No la vaig felicitar perquè estava enfadada amb ella, com de costum, era una persona molt complicada, estava divorciada del meu pare des que jo era petita i vivia sola, depenia massa de mi i jo sentia la seva existència com una càrrega molt pesada, fins a tal punt que ja no em compadia d’ella, i realment era digna de molta compassió. Per mi era més fàcil i còmode odiar-la per tot el dolor del passat que estimar-la i admetre que no em sentia capaç d’afrontar tanta responsabilitat.

Un parell d’anys després de la seva mort, vaig descobrir, massa tard, que si l’hagués estimat incondicionalment jo hagués sigut molt més feliç, la nostra relació hagués acabat sent bona i jo no hagués sentit tanta culpa quan va marxar. Amb el temps, i amb molt de treball al darrere, vaig perdonar-la a ella per tots els errors del passat, però sobretot em vaig perdonar a mi mateixa per haver estat tant cega.
Nosaltres hem tingut més oportunitats que els nostres pares per aprendre a estimar, a cada cantonada podem trobar un curs de creixement personal, d’intel.ligència emocional o d’autoestima, potser no tants de “com estimar incondicionalment a l’altre” però en tot cas, l’educació emocional està en el aire i hem de treure’n profit.

Sé que és difícil estimar quan un pensa que l’estant tractant malament, sempre hi ha l’opció de deixar la relació però també existeix la possibilitat que estiguem fent interpretacions o judicis erronis del que ens està passant. Imagineu que la vostra parella ha pres una decisió que considereu molt egoista i que per tant, com si d’una guerra es tractés, vosaltres passeu a contraatacar amb algun tipus de comportament venjatiu que només portarà més problemes, menys comunicació i finalment us convertireu en enemics. Això és el que de vegades anomenem relacions de parella o relacions d’amor romàntic.

Doncs bé, l’amor és una altra cosa i qualsevol tipus d’amor, ja sigui maternal o bé romàntic el vivim alertant al l’altre de què vigili amb el que fa o patirà les conseqüències. Si jo hagués sabut entendre-ho aleshores, segurament hagués abraçat moltes vegades a la meva mare, tal com ho desitjava, però els meus pensaments em deien que no ho fes perquè no s’ho mereixia.

Acostumem a culpar a la nostra parella de no ser feliços, com també ho vàrem fer un dia amb els nostres pares. És més fàcil culpar als altres de les nostres frustracions i patiments que fer-nos-en totalment responsables. Quan nosaltres no som capaços de ser el nostre propi centre d’atenció, exigim ser-ho als altres, els demanem que ens tinguin en compte, que ens entenguin, que ens respectin. Tot plegat confirma el tòpic aquell que diu que si no et sents bé amb tu mateix, serà difícil que estiguis bé amb algú altre.

De vegades ens costa acceptar que l’altre pensi lliurement, li demanem que pensi de manera que faciliti l’estabilitat de la relació. No parem d’interpretar el present tal com pensem que ha de ser, si la parella no actua com ho ha de fer, segons la nostra perspectiva, llavors no ens sentim estimats i creiem que el que vivim no és correcte. Hem de deixar d’interpretar perquè aquest mecanisme es basa en la nostra experiència i no ens oblidem, entre altres coses, que la nostra experiència és limitada i esbiaixada.

Seria més sa intentar endinsar-nos en les relacions vivint-les en el present, evitant jutjar-les en base a les nostres experiències del passat o evitant sentir por del mal que ens puguin fer en el futur, és l’única manera de gaudir d’elles. Estar en una relació només té sentit si el que descobrim en ella ens descobreix a nosaltres mateixos.
I per acabar, amb tota aquesta boira que rodeja els nostres pensaments egoics, ens oblidem sovint d’observar a l’altre amb una mirada honesta, ens oblidem d’estimar-lo pel que és, i no per com d’importants o feliços ens fa sentir.

La meva mare tenia molts defectes, però també tenia moltes virtuts com a ésser humà, mai la vaig mirar des d’aquest angle. Amb els anys i sense ser-hi present, em va ensenyar dues coses molt importants, la primera és a no posar-me límits en la vida, crec fèrriament que podem aconseguir tot allò que ens proposem, i la segona, que els éssers més imperfectes poden ser sovint també els més meravellosos. Mai li vaig donar les gràcies per ensenyar-me tantes coses, aprofito ara per fe-ho, gràcies mama, et trobo molt a faltar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

© Marta Bertran todos los derechos reservados - Indianwebs